Defensa Francesa

Defensa Francesa. (C00-C20)

Obertura semioberta.
Seqüència: 1. e4 e6.

Història:
Anomenada la defensa dels campions, per ser predilecta de molts d'ells. El major expert mundial -amb el permís de Korchnoi- sembla ser el GM Evgeni Bareev.
Tot i que analitzada per l'espanyol Luís Ramírez de Lucena en el seu llibre "Repeticion de amores e arte de axedrez" (Salamanca, 1496), la Defensa Francesa es va batejar així pels jugadors parisencs del Club d'Escacs de París, que van adoptar aquesta defensa en una partida per correspondència, en el 1834, contra el Club Westminster d'Escacs de Londres.
Pierre de C. F. de Saint Amant (1800-1872) assessorava els parisencs, mentre que George Walker (1803-1879) feia el mateix amb els londinencs.
Els jugadors del Club d'Escacs de París van elegir la Defensa Francesa per evitar el joc obert característic dels escacs romàntics d'aquella època. Per exemple, van evitar les terribles complicacions del Gambit de Rei.
El famós escaquista francès Deschapelles (1780-1847) no va voler participar en la trobada degut a l'elecció de la Defensa Francesa com a arma defensiva ja que li semblava una obertura d'escacs avorrida.
En el 1842, Jänisch va publicar anàlisis sobre la Defensa Francesa.
El temperament qüestionador que es requereix per jugar aquesta defensa recorda, en certa manera, el caràcter francès. Molts joves jugadors descarten la Defensa Francesa, optant per defenses de contrajoc més directe, com la Siciliana (1. e4 c5) o la Pirc (1. e4 d6 2. d4 Cf6). En la Defensa Francesa primer s'ha de defensar i després contraatacar. Això no és per a tots, però els seus majors exponents (Botvinnik, Korchnoi i Short) han aconseguit molts punts amb aquesta obertura.

Plantejament:
Amb 1. ... e6 i 2. ... d5 les negres mostren les seves credencials en la lluita pel centre. El conflicte entre el peó blanc de e4 i el negre de d5 inicia la batalla central. Normalment, abans de la desena jugada ja ha quedat definida l'estructura de peons per al mig joc. Les blanques busquen la iniciativa en el flanc de rei, mentre que les negres tracten de crear contrajoc en el flanc de dama. Un freqüent tema posicional és l'alliberació de l'alfil dama negre, tancat dins de la seva pròpia cadena de peons. Aquest problemàtic alfil pot causar dificultats fins i tot en el final.

Principals practicants:
Botvinnik, Short, Korchnoi, Evgeni Bareev, Tarrasch, Rubinstein, Alekhine, Nimzovich, Petrosian, Uhlmann, Morozevich i Anand, entre altres.